Creure en un mateix no és una frase bonica ni una consigna d’autoajuda. És una necessitat vital. Però no sempre ens ho han posat fàcil.
Moltes persones han crescut sentint missatges que fan mal: “no serveixes”, “no arribaràs enlloc”, “ets un inútil”. Paraules que, dites quan som petits, no s’esborren. Es queden a dins, es fan creença, i amb els anys acaben convertint-se en por, en inseguretat, en una manera d’anar pel món sempre amb el fre posat, sempre a la defensiva.
A tot això, avui s’hi afegeix un entorn que tampoc ajuda gaire. Vivim envoltats de pressa, exigències constants, incertesa econòmica, conflictes, guerres, una pluja contínua de notícies negatives, comparacions irreals a les xarxes i una cultura de la immediatesa que promet molt però sosté poc. No és estrany que molta gent se senti cansada, desbordada o amb la sensació que no pot amb tot. El paisatge emocional col·lectiu s’ha anat tornant més gris del que voldríem reconèixer.
Malgrat tot, tenim una capacitat mental enorme. El problema, però, és que n’utilitzem només una petita part, i sovint malament. Ningú ens ha ensenyat a gestionar la ment, a escoltar-nos, a regular pensaments i emocions. Al contrari: se’ns ha educat més en la por que en la confiança, més en el límit que en la possibilitat. Per això, quan ens plantegem fer un canvi important, apareix aquella veu interna tan coneguda: “això costa molt”, “no podràs”, “no val la pena”. I ens tornem a quedar on érem.
La ment és tan poderosa, que pot jugar en contra nostra, afavorint ansietat, estrès o trastorns psicosomàtics, quan el cos acaba parlant allò que l’ànima calla, o ser una gran aliada. Quan aprenem a revisar creences, a canviar maneres de pensar i d’actuar, a regular-nos emocionalment i a reconnectar amb els nostres propis recursos i amb la nostra veritable essència, no només millorem psicològicament: sovint també ho fem físicament. La via ment-cos existeix, encara que durant anys s’hagi volgut desacreditar o ridiculitzar.
Creure en tu no és negar el dolor ni fer veure que tot va bé. És resistir quan pesa. És trobar forces quan sembla que no n’hi ha. És mantenir una mica d’il·lusió enmig de la incertesa. És atrevir-se a mirar-se, a canviar, a perseverar, a trencar límits… És trobar un nou camí.
I en aquest camí, l’ajuda d’un professional expert, amb una bona base psicològica i coneixements de coaching, pot marcar la diferència. No perquè faci el camí per tu, sinó perquè et pot ajudar a veure el que tu sol no veus, a deixar de fer cas a pensaments intrusius, a activar recursos que ja tens però que estan adormits, a sostenir l’esforç quan flaqueja i a facilitar canvis reals i duradors.
Tot i que creure en tu no ho arregla tot d’un dia per l’altre, com qualsevol viatge que comença amb un pas, pots començar a canviar-ho tot, a poc a poc. Amb fe i convicció.
