Dune, a la tercera va la vençuda

Jesús Gonzàlez.  www.twitter.com/jesusgonnot
87

Frank Herbert va escriure, a partir de 1965, una nissaga de més de 20 llibres (unes 12.000 pàgines) anomenada Dune. De seguida es va convertir en una competició per diferents productores que van voler adaptar-la al cinema, si més no, la tetralogia principal.

Quasi en paral·lel, i en una aferrissada competició, va començar el projecte de Jodorosky amb efectes especials de Dan O’Bannon (2001: una odisea del espacio) i H.R. Giger (Alien). Com iniciant la maledicció de Dune al cinema, aquesta adaptació es va quedar sobre paper però es pot imaginar la seva magnitud en el sensacional documental Jodorosky’s Dune.

Una mica més de sort va tenir David Lynch amb la seva proposta accelerada per Dino de Laurentiis per arribar a sales abans que la primera. De Laurentiis també va escapçar un film de 8 hores a 5 hores i, posteriorment, a una versió de 130 minuts de la que Lynch, evidentment, va renegar i va signar amb l’habitual Alan Smithee. La pel·lícula provoca un estranya fascinació per la part més artística i visual en contra de decisions desencertades de càsting i salts estranys de l’argument, conseqüència de les retallades del productor.

En aquest context d’excessos i ruïnes fílmiques arriba la nova versió de Dune a càrrec de Dennis Villeneuve que no pot, per lògica, anar pitjor que els projectes anteriors. Villeneuve és un director canadenc indie que ha saltat sense problemes a les grans produccions hollywoodenques com The Arrival o el reeixit remake de Blade Runner.

Per començar cal dir, ara ja estrenada no és un spoiler massa revelador, que la nova Dune és només la primera part de dos lliuraments. De manera que el guió i la durada (més propera a la proposada per Lynch) esponjarà l’argument. Villeneuve i els seus guionistes han decidit posar molt d’èmfasi en presentar amb calma tots els personatges i les cases galàctiques protagonistes. A més, han potenciat més la part messiànica del personatge de Paul Atreides (Chalamet) i la seva mare que es passegen com Jesús i la verge Maria al desert de dunes, on habiten els cucs i es recull l’espècia, tan preuada per la perpetuació de la vida. Però, potser perquè falta la gran batalla final, s’acusa una fredor general que no remunten els diferents moments èpics incrustats amb poc encert a la part final. El disseny artístic així com els efectes visuals i especials són excel·lents i més adients pels nous públics educats entre consoles de Playstation.

COMPARTIR