Èxits i encerts del festival de Sitges

Jesús Gonzàlez.  @jesusgonnot
350

La darrera edició del Festival de Cinema de Sitges ha estat un èxit només pel sol fet d’haver pogut existir. La pandèmia ha atacat fort els festivals del 2020 i no tots han arribat a bon port (o, el que vindria a ser el mateix, al públic en un format presencial). Sitges ha estat l’últim davant (i pels pèls perquè el toc de queda va arribar els darrers dies del certamen). No han tingut la mateixa sort festivals barcelonins com L’Alternativa o el de Cinema asiàtic. Sitges també ha esta pioner pel què fa a la hibridació dels seus continguts. Per un costat els populars cinemes de la vila com l’Auditori, el Prado i el Retiro han reduït les seves capacitats pel tal d’acollir un grup menys nombrós però incondicional d’aficionats. Per l’altra, el festival ha llençat una plataforma, similar a VOD, que permetia visionar gran part de la programació a uns preus interessants.

A nivell artístic el festival ha fet el que ha pogut ja que no totes les distribuïdores estan interessades en un festival híbrid que llenci títols a la temuda Internet. Com no podia ser d’una altra manera, Possessor, la cinta dirigida per Brandon Cronenberg (el fill del gran creador de La mosca o Videodrome) ha estat una de les vencedores. Al seu malaltís argument, que ens parla d’un assassí que posseeix la ment d’una persona per cometre els crims pels quals s’ha contractat, cal afegir la seva acurada i contundent posada en escena. Al palmarès també han destacat Mandybules (Quentin Dupieux), una comèdia surrealista protagonitzada per dos amics que ensinistren una mosca gegant per tal de robar bancs. Una altra cinta francesa, La nube (Just Phillipot), també ha destacat amb un argument singular: la seva protagonista és una dona que cria llagostes pel consum humà però el film esdevé una paràbola del capitalisme més ferotge.

El cinema espanyol i català també han estat presents amb cintes com la súper claustrofòbica No mataràs, una cinta que redimeix l’actor Mario Casas de la seva carrera d’ídol d’adolescents i dues grans decepcions que han estat Cosmética del asesino, un film amb moltes ambicions basat en una novel·la d’Amélie Nothomb, i La vampira del Raval que, malgrat les grans interpretacions de Nora Navas i Albert Orella, no arriba a convèncer com a cinta d’horror.

 

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí