En primer lloc cal constatar que les dones no es jubilen del seu espai vital de la casa. Moltes d’elles en veure envaït durant 24 hores el seu territori, es pregunten quina és la millor manera per treure’s de sobre el trasto en què s’ha convertit el seu marit jubilat. Algunes el converteixen en l’escombra que l’acompanya a tot arreu com un gosset de companyia. En aquest entorn de parella es produeix un fenomen molt generalitzat: les dones volen manar, però no subtilment com han fet tota la vida sinó d’una forma clara i concisa. Davant d’aquesta situació, l’home jubilat, sobretot si laboralment ha tingut càrrecs de direcció, es troba desorientat, no sap què fer, per la frustració que li produeix haver-se cregut que sense ell l’empresa no funcionaria, i adonar-se que tant per a la seva dona com per a l’empresa, és considerat com un trasto que no serveix per a res.
La resposta dels homes directius jubilats és molt variada, si bé es podrien esmentar dos extrems reals, tot i excloent l’ofici actual obligat, de fer d’avi cangur dels seus néts. En un del extrems, el de la passivitat, hi trobem l’home assegut en un sofà, passant-se hores i hores davant la televisió, en gran part dormint. Aquesta situació és difícilment acceptada per la seva dona, que no entén com és possible que el seu marit perllongui dia rere dia aquest comportament tan passiu. En l’altre extrem, el de l’activisme, hi trobem l’home superocupat que juga a tennis o a golf, que es passa hores i hores prenent alguna beguda amb els seus amics, parlant de política, futbol o de qualsevol altra banalitat, criticant a déu i sa mare, sense fer res positiu. És la classe de l’home consumista convulsiu del seu temps, al qui li falten hores per fer les seves activitats buides de contingut vital. La paradoxa d’aquest home superactiu, és que finalment s’adona que s’avorreix en no trobar res que doni sentit a la seva vida.
Però no tot és negatiu, hi ha alternatives. De la mateixa forma que avui dia ens adonem que no era possible estirar més el braç que la màniga, passa el mateix en la jubilació. No és gens aconsellable per a millorar la qualitat de vida, viure com un vegetal humà, consumint simplement hores. Cal donar contingut vital al temps, per deixar de ser un paràsit no productiu, sobretot quan és sabut que cada any que passa augmenta en tres mesos l’esperança de vida. La proposta del Moviment Sènior, que persegueix la creació d’una societat per a totes les edats, és molt senzilla. Es tracta de participar en la creació de la Xarxa Eurosenior, que pretén la fundació de Consells Sèniors en cada municipi i barri, com unes de les entitats més importants i rellevants per cercar respostes i solucions a tots els reptes que planteja la nova societat del segle XXI. És una alternativa gratificant per sentir-se novament útil i necessari, que només precisa, perquè sigui real i efectiva, que es posi de moda.
