La ideologia de la bondat natural del sector públic

Ramon Reixach.  Historiador i economista
363

Amb el mot anglès “crowding out” es designa l’efecte que produeix l’excés d’endeutament públic sobre la inversió privada empresarial. Si el sector públic (l’Estat, Generalitat, Ajuntament) ha gastat més del que ha ingressat només té dues maneres per poder aconseguir els diners per pagar els compromisos adquirits: o bé tirant de l’estalvi previ, si n’hi ha (metafísicament hem de considerar aquesta possibilitat), o endeutar-se. Si un Estat gasta 100 i ingressa, via impostos uns altres 80, li falten 20. I si no els té estalviats, els haurà de demanar si no vol que els seus creditors es quedin sense cobrar aquest 20.

La gent que actualment té estalvis té tres possibilitats: custodiar-los sota la rajola, cosa cada vegada més difícil donada la bona qualitat dels actuals ciments tipus cola; deixar-los a interès o arriscar-se a muntar un negoci. Si davant d’aquest escenari apareix un Estat que cada vegada necessita més i més diners i que està disposat a pagar el tipus d’interès que faci falta per poder arreplegar-los, és lògic que la gent amb estalvis o els seus custodis (els bancs) acabin seduïts per semblant destinació. ¿Qui optarà pel risc de deixar-los o enviar-los al món dels negocis (opció A), que amb l’actual crisis poca rendibilitat podran oferir, si els pot deixar a l’Estat (opció B) amb un menor o nul risc i amb una rendibilitat més segura i més alta? L’Estat desplaça, doncs, els projectes empresarials com a lloc de destinació dels nostres estalvis. Un efecte que els economistes han batejat amb el nom de “crowding out”.

De fet, el sector públic desplaça el sector privat empresarial quan el primer (Estat, Generalitat…) es converteix en una opció més segura que el segon sempre que vagi acompanyada, aquesta seguretat, d’una acceptable remuneració. Si això passa amb el capital (els diners estalviats) també passa amb el treball, de manera que no són pocs els que desitgen ser funcionaris. Quantes vegades hem sentit allò de “abans els estudiants universitaris volien acabar muntant el seu negoci propi i ara tots volen ser funcionaris o treballar a la Caixa”. De fet, amb les coordenades fins ara existents, no és una opció irracional, com tampoc ho és la d’aquells que destinen els seus estalvis a comprar lletres del tresor en comptes d’engegar un negoci. Totes dues reaccions són la mateixa: la preferència biològica (natural) per la seguretat. I si això passa pel capital (estalvi), més ho ha de fer pel treball.

¿Si això és així, hi ha quelcom de dolent en el fet que el sector públic capti grans quantitats d’estalvi i de treballadors i els remuneri amb seguretat i majors retribucions? La resposta cal trobar-la en la eficiència en l’assignació d’aquest recursos (treballadors i diners) quan són organitzats (mobilitzats) pel sector públic, i si aquesta eficiència és més major o menor a la del sector privat.

¿No seria dramàtic descobrir que el sector privat, per exemple una escola o una TV, pot aconseguir, educar o informar i amb la mateixa o superior qualitat, amb una menor quantitat de diners i personal (és a dir d’una manera més eficient)? ¿No seria dramàtic descobrir que aquell que assigna (i organitza) pitjor la producció d’un bé o la provisió d’un servei resulta que remunera millor els seus factors productius que els que assignen amb una major eficiència?

Un comportament social tan antieconòmic només es pot sustentar utilitzant categories marxistes, en una superestructura ideològica i política. D’una banda, la suposició de la bondat natural (sempre i a tot hora) de tot el que fa el sector públic i de la maldat de tota iniciativa econòmica privada. De l’altra, per l’existència d’unes lleis (i disposicions normatives) que permeten que aquell que assigna pitjor tingui un premi superior al que assigna millor i que aquesta situació es pugui perpetuar en el temps.

COMPARTIR