En ple hivern, amb el fred i els paisatges boirosos, ens ve de gust anar a La Sala de Viladrau, mas on va néixer el 23 d’abril de 1594 Joan Sala i Ferrer, més conegut pel mot popular d’en Serrallonga, bandoler català estimat pel poble pels assalts als carruatges reials que portaven els impostos arrencats al poble. Junt amb els bandolers de la seva banda: Tallaferro, Toca-son, Petit Comí, Xafarroques, El Fadrí de Sau, L’Hereu Puig de la Vall, Negre i Vermell, provocaven la simpatia del poble envers ells.
En la ruta a més de travessar boscos d’alzina i castanyers, ens trobem amb diversos ponts, fonts i algun salt d’aigua, així que és força variada. És una ruta que poden fer perfectament persones amb dificultats cardíaques, ja que el desnivell de la sortida és de 205 metres, el que podríem dir que és quasi plana.
La Sala: Mas fortificat en el segle XIV, amb una muralla de tanca i una torre de guaita. En el 1594 hi neix i hi viu Joan de Serrallonga, que en aquelles èpoques plenes de realitat i llegendes, els atracadors de camins eren comuns i Serrallonga, segons la llegenda popular, robava als rics per a donar-ne una part als pobres.
Pont de Molins: D’àmplia arcada, salva la Riera Major que normalment baixa amb un cabal respectable d’aigua; si prenem el caminet que baixa després de travessar-lo, podrem gaudir de les romàntiques vistes de l’aigua de la riera saltant les pedres i fent petits i capritxosos salts d’aigua i giragonses. Pocs metres més avall, hi ha les restes de l’antic molí a tocar d’un bonic gorg.
Pont de la Noguera: Romànic del segle XII, estret i evocador d’una altra època, en què els comerciants, els traginers i els pelegrins, el travessaven amb la mula o el cavall.
Salt d’aigua de la Noguera: Si ens fixem en la riba dreta del camí, veurem un petit entrant que no està assenyalat i a continuació un fort pendent d’uns dos metres; girant a la dreta, podem veure el salt d’aigua que aquí canalitzava l’aigua per fer anar el molí que hem parlat abans, situat sota Pont de Molins.
Font de les Ametistes: Situada a dreta del camí una pedra plana quadrada d’uns 80 centímetres; és en memòria de que en aquest terme de Viladrau, han existit o poden existir encara filons o jaients de pedres precioses com ametistes; unes notes d’arxiu del Butlletí del Centre Excursionista de Vic diuen això: “NOTES D’ARXIU: XII – Mines d’Ametistes al Montseny. Sabut és que des del segle XVI al XVIII eren anomenades pedres de Vic les ametistes que els argenters vigatans posaven en ses joies. Eren aquelles tretes del Montseny, del terme de Viladrau…”
COM ANAR-HI?
Anirem amb el cotxe fins a Granollers i a Tona per la C-17, ens desviarem cap a Seva i direcció Viladrau. Mig quilòmetre abans d’arribar a la cruïlla del Restaurant La Barita (Mas Vidal) trobem a mà dreta un petit rètol de fusta que diu: “Polo de Viladrau”, prenem aquest camí amb el cotxe i a uns tres-cents metres trobem una gran esplanada a on deixarem el cotxe.
Comencem la nostra sortida per la part de la DRETA del Club de Polo i anem seguint el camí ample, envoltats de castanyers, Ignorem un camí que surt a la dreta.
En arribar en un punt en què el camí fa una mica de placeta, seguim per la part més esquerre del camí i a uns 100 metres deixem el camí principal i girem A L’ESQUERRA, en un estret corriol envoltat d’arbres com si passéssim un túnel.
Sortirem en un camp verd amb una pujadeta i un mas al cim, el voregem per L’ESQUERRA i ja haurem arribat a LA SALA, contemplem el mas amb la seva torre de guaita i tota la història que han viscut aquelles parets.
Continuem pel camí que surt enfront del mas i gira 90° A L’ESQUERRA. Al cap de poca estona, creuarem una petita riera, que ens indica que anem en la bona direcció.
Anem seguint i ens enfilem per un bosc d’arbres centenaris, de tronc molt gruixut i arrels aèries; espectacular natura. Seguint un muret de pedra seca, sortim en un camí ample; L’HEM DE TRAVESSAR I SEGUIR EN LÍNIA RECTA, fent baixada, sembla que no hi hagi camí, però és per on hem de seguir.
El camí es una mica dolent, però durarà poca estona, ja que trobem una cruïlla i seguim CAP A L’ESQUERRA, baixant; aquest desemboca en una pista ampla que hem de seguir A LA DRETA; seguint per aquesta pista força solejada i amb vistes obertes si el dia acompanya, ens porta fins al punt més baix de la sortida: El Pont de Molins que travessa la Riera Major. Aquí val la pena després de travessar el pont, baixar a la llera del riu i gaudir de la proximitat de l’aigua.
La pista gira ara 180° en direcció Nord-est i al cap d’uns 100 metres hem de deixar-la i prendre un desviament que surt a MÀ ESQUERRA, paral·lel a la carretera. Arribats en un revolt molt pronunciat de la carretera (sota can Pau Moliner) el camí s’acaba i hem de prendre un petit corriol A Mà ESQUERRA, que ens portarà a travessar la Riera Major pel Pont de la Noguera, val la pena contemplar-lo.
Molt a prop i després d’un revolt, trobem una petita desviació quasi imperceptible a la Dreta i allà baixant uns dos metres, trobem el Salt d’Aigua de la Noguera. Dediquem-hi una estoneta. Seguint pel corriol, i a la nostra ESQUERRA, a la meitat d’una recta força llarga, trobem la Font de les Ametistes que hem comentat. Seguint endavant, al final del camí que dóna a la pista i voreja el Club de Polo, prenem la direcció de LA DRETA i després de travessar un petit rierol per un pont de fusta, arribarem a l’aparcament on hem deixat el vehicle, punt final de la nostra sortida.
