Marià Ribas i Bertran (Mataró, 1902-1996) és una d’aquelles figures que esdevenen emblemàtiques d’un moment concret de la història. Forma part d’una generació d’erudits que participen en la transformació del coneixement del passat amb l’aplicació de tècniques i mètodes ja plenament científics i moderns, superant el romanticisme de la historiografia precedent. I ho fan des del territori, introduint aquests canvis, fent-los arribar a l’àmbit local envoltant-se de col·laboradors i esdevenint figura referent per les seves destacades aportacions que, sovint, transcendeixen l’interès merament localista. Ribas obtingué el Premi Rubió i Lluch de l’Institut d’Estudis Catalans el 1952 per posar un cas. I això ho fan en una època difícil, en ple franquisme, amb totes les limitacions i dificultats que això significa. I en reïxen! I al seu voltant es gestarà, amb la seva activitat científica i de recuperació i salvaguarda del patrimoni, la necessitat de comptar amb museus locals. Són figures extraordinàries entre les quals podríem trobar certs paral·lelismes –en àmbits i aportacions distants i diferenciades, naturalment– com ara amb personalitats com Josep Maria Pons i Guri, per exemple.
Figures com la de Marià Ribas han estat, i ho són encara avui, referents per a generacions d’investigadors i les seves aportacions encara són motiu de seguiment i, en algun cas, veneració absoluta. I és gràcies a la seva activitat i els seus col·laboradors i deixebles que ara podem gaudir d’un patrimoni que coneixem molt més i que ens han preservat. Salue Torre Llauder!
