En fer-se públic el veredicte, la guanyadora de la 53a convocatòria del Premi Iluro va resultar ser Montserrat Gurrera i Lluch, amb el treball L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868). La historiadora va mostrar-se emocionada per haver rebut el prestigiós guardó. A més d’agrair al jurat haver tingut en compte el seu treball, va fer-ho als responsables del Museu Arxiu de Mataró, la Biblioteca de Caixa Laietana i els arxius històrics de Mataró i comarcal, on s’ha capbussat a la recerca d’informació per documentar-se sobre la seva obra.
”El treball intenta explicar com creix la xarxa escolar a Mataró, d’inexistent a molt complexa, durant el segle XIX”, va assegurar. Gurrera també va apuntar el destacat paper de nombrosos agents de la ciutat, com les institucions religioses i ciutadanes, el consistori i l’estat. “Tenim testimonis de gent escolaritzada i he anat buscant informació als arxius”, va afegir sobre aquest itinerari de l’ensenyament a Mataró, d’un procés històric que acabaria derivant en l’ensenyament obligatori.
Per la seva banda, el president del jurat, Antoni Pladevall, va destacar la vàlua del treball de la historiadora, de més de 700 fulls, que s’emmarca ”en un temps de creixement de Mataró, quan s’estava formant com a ciutat industrial”.
Pladevall també va incidir especialment en la nombrosa informació que s’aporta sobre col·legis i, com és habitual, va analitzar cadascuna de les sis obres presentades a concurs.
Precisament, en les seves reflexions sobre els treballs, va fer-ne esment de la qualitat. ”No hi ha cap obra que no sigui digna de presentar-se al premi”, va assegurar. I en concret, sobre una de les presentades: Julià Gual – Pere Pagès, una relació d’amistat, mataronina i catalana. Retrats d’una època, va suggerir que valdria la pena que fos publicada. “La gent de Mataró hi disfrutaria amb aquest treball”, va dir.
Durant l’acte, el president de Caixa Laietana, Josep Ibern, que va fer d’amfitrió, va destacar en una de les seves intervencions com “el temps passa, tenim l’Iluro i el tindrem”. Ibern va dir, també, com en uns moments que són complicats, Caixa Laietana segueix endavant i amb voluntat de projectar-se. “Seguim vius i tenim patrimoni conservat”, va assegurar, alhora que, referint-se al Premi Iluro, punta de llança cultural de l’entitat, va dir: “gràcies a les 53 convocatòries, el Maresme és la comarca més estudiada d’Espanya”.
Per la seva banda, l’alcalde de Mataró, Joan Mora, va analitzar els valors que hi ha rere el guardó i que han ajudat a desenvolupar i consolidar el premi, com el rigor, el compromís o la feina ben feta, entre d’altres. “Els llibres publicats són un llegat pel futur des del present”, va assegurar Mora, alhora que també afirmava que “l’interès pels temes locals no està renyit amb la qualitat, i alhora està inserit en el que és global”, en referència a la importància que progressivament ha guanyat l’Iluro.
La reinterpretació de la història a través de la cacera de bruixes
El Dr. Agustí Alcoberro i Pericay, director del Museu d’Història de Catalunya, va ser l’encarregat, enguany, de la conferència dels Premis Iluro. En la seva intervenció, Alcoberro va donar una lliçó magistral que amagava una contundent reflexió final: “La història serveix, també, per canviar el passat. Obliga a reinterpretar-lo. Gràcies a la recerca es poden explicar coses que fa 40 anys eren ignorades”.
L’historiador va saber capturar l’atenció de l’auditori de l’Ateneu Caixa Laietana a través d’una amena conferència en la qual va revelar sorprenents dades sobre les caceres de bruixes a Catalunya, obtingudes a través dels documents i dels treballs dels historiadors. Alcoberro va començar mostrant en una pantalla l’únic dibuix d’una ‘bruixa catalana’ de què es disposa, detinguda, torturada i executada i de la qual va quedar testimoni gràfic en un document. Després va emmarcar el context general de processos i execucions de persones que eren acusades de bruixeria, entre 1450 i 1750, a Europa; va explicar com actuaven els tribunals civils de justícia ordinària, principalment sobre dones grans, soles, analfabetes sovint i no arrelades al territori. I com factors que s’estudien en els treballs d’investigació històrica com les etapes de crisi o la incidència climatològica del fred, van afegir-se a la intolerància que va causar la mort de moltes persones innocents.
El director del Museu d’Història de Catalunya, però, no solament va parlar de les víctimes d’aquesta persecució, tortura i mort, sinó que també va donar molta informació sobre els acusadors, jutges, botxins i executors, concretant en la figura dels personatges que es dedicaven a buscar bruixes i denunciar-les. D’altra banda, també va incidir en el posicionament de l’Església, dividit en els que seguien els plantejaments de Sant Agustí o els apuntats per Sant Tomàs d’Aquino, reflex de les diverses sensibilitats dins l’Església. Va tractar també la Inquisició a Espanya, citant el cas d’un inquisidor que va denunciar la falsedat d’un procediment contra suposades bruixes obert per un altre inquisidor. Precisament, també, la conferència va analitzar aspectes de la dimensió social de la bruixeria, quan aquesta es veu com un perill i comporta càstig i repressió.
Alcoberro va explicar també com entre 1616 i 1622 hi va haver un gran nombre de processos a Catalunya, amb 400 persones executades, de les que es té constància documental. En concret, el 1617 conegut com “l’any del diluvi”, aquestes es van multiplicar. També va informar de com la Inquisició no va actuar a Catalunya per un tema d’interessos polítics i competències, i en quedar-se els processos contra les bruixes a l’Audiència de Catalunya, des de l’any 1622 s’aturen.
