Paràsits a Hollywood

Jesús Gonzàlez.  @jesusgonnot
227

L’aclaparador èxit de Parásitos al recent palmarès dels premis Oscar, però també el seu rotund èxit a altres premis com els BAFTA o els Globus d’Or, així com la Palma d’Or aconseguida el maig a Cannes (Festival que la va descobrir al món), confirmen el bon estat internacional del cinema de Corea del Sud. Aquest cinematografia va despuntar a inicis dels anys 90 com una de les més emergents d’Àsia (veritable imperi audiovisual).

Bong Joon-Ho ha esdevingut, al llarg dels anys, en un dels seus màxims representants. Va debutar a inicis de mil·lenni amb diversos thrillers entre els que destaquen els impressionants Memories of Murder, que el dona a conèixer internacionalment, i Mother. Posteriorment la seva carrera s’ha caracteritzat pel comentari polític i/o social sota una capa gruixuda de cinema de gènere (fantàstic, és clar). Amb The Host usava el típic film catàstrofe amb criatura gegantina per parlar dels governs que descuiden la població, però també, o sobretot, per criticar l’intervencionisme americà que, en aquells moments, estava començant a vetar l’entrada del cinema nord-coreà.

Després va arribar Rompenieves – Snowpiercer, un dels seus millors films (si és que en té cap de menor). Aquí era capaç de parlar de la lluita de classes en el període neocapitalista partint d’una revolta dins un tren i amb un repartiment internacional.

Joon-Ho també va ser el responsable de la més gran polèmica dels darrers anys al Festival de Cannes. Amb Okja, un film sobre l’ecologisme produït per Netflix, es va iniciar el debat sobre quin paper han de tenir en el món del cinema les plataformes de continguts multimèdia i si els productes havien de competir als festivals. Aquesta polèmica es va tancar l’any passat quan Roma, d’Alfonso Cuarón, va aconseguir el premi gros a Venècia. I, finalment, arriba Parásitos. Novament, com a Snowpiercer, Bong Joon-Ho pràctica la crítica social a través d’uns pobres que es van apoderant, paulatinament, de les pertinences d’una família rica (resumint sense fer massa spoilers).

I la pel·lícula torna bojos als membres de l’Acadèmia de Hollywood (que no recorden o no han vist la crítica The Host), i que veuen, al meu entendre, un film lliure, valent i alhora divertit, un d’aquells que ells ja no poden fer per culpa dels senyors de la calculadora de les majors, que estan sempre buscant la millor manera de racaptar diners, complaent (sense èxit) al major nombre de públic possible.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí