Presa de pèl

Josep Aracil i Xarrié.  President d'Eurosenior
339

Josep AracilCada vegada més la ciutadania accepta com una cosa normal la presa de pèl que suposen les actuacions de les classes polítiques i econòmiques. Veiem l’exemple de les activitats delictives del banquer Mario Conde, que el van portar a la presó. Avui dia, desenes de banquers, amb delictes econòmics que converteixen en insignificants els de Conde, no solament no estan a la presó sinó que estan finançats per la classe política amb recursos econòmics públics, procedents de retallades dels serveis socials. És tan escandalosa la presa de pèl, que la gent passa de tot, no es creu res del que li venen. El cinisme de la classe política, intentant fer-nos combregar amb rodes de molí, és tan vergonyós que els ha fet perdre tota la seva credibilitat, fins a l’extrem que a qualsevol d’ells se li podria dir: però tu, de què vas?

El problema és que avui dia, a causa de les xarxes socials, totes aquestes situacions tan nefastes i negatives són de domini públic, cosa que no passava abans. Cal no oblidar que durant el segle passat es van produir dues guerres mundials i una guerra civil que van provocar milions de morts, promogudes per la cobdícia insaciable d‘una classe capitalista, els mateixos d’ara sense escrúpols, que no ha canviat gens ni mica, però que al ser coneguda, comença a ser denunciada per una societat civil indignada. Tampoc no oblidar que contra Franco vivíem millor, això sí, deixant que morís al llit de mort natural, sense fer res o ben poca cosa durant 40 anys per lluitar en contra d’ell. Avui, la tàctica covarda de l’estruç d’amagar el cap sota l’ala és tan rebutjable que atempta contra la dignitat humana.

Cal, però, valorar positivament la situació actual, com un revulsiu a una societat civil desencisada, incrèdula, anestesiada amb les drogues d’un consumisme convulsiu i un individualisme inacceptable, que és incapaç d’adonar-se de la necessitat de començar a crear una nova societat, per la qual, tot i que ningú sap com serà, sí que existeixen clars indicis de possibles direccions sobre les que es pot començar a caminar. La primera d’elles fa referència als àmbits locals, on les realitats al ser tangibles no permeten escapar amb les argúcies de fer volar coloms, sense fer res. No es tracta de parlar de com s’ha de canviar la societat sinó de començar a fer-ho, mullant-se i donant la cara. Si no es fa així val més callar o participar en els programes del cor de la teleescombraries, criticant sense cap tipus de vergonya els uns i als altres, això sí, a casa cofois sense haver de fer l’esforç de pensar i actuar.

COMPARTIR