Que el mexicà Alfonso Cuarón és un dels grans creadors ho demostren les seves pel·lícules. Des de les més alternatives, rodades al seu país natal, com Y tu mamá también i el seu flirteig amb la indústria americana, a films com Grandes esperanzas, Hijos de los hombres o Gravity. Ara Cuarón, sempre pioner, s’ha passat a Netfelix per presentar-nos la seva darrera pel·lícula: Roma. Tot i que no deixa de ser una jugada que li permet no renunciar mai a la llibertat creativa, Netflix sambé hi surt guanyant ja que aconsegueix un producte de qualitat amb què es pugui oblidar que també programa tota la nissaga de Sharknado. I és que Roma, a banda de ser una de les millors pel·lícules de l’any, s’ha fet amb el Lleó d’or de la Mostra de Venècia. Molt motius per veure-la en pantalla gran (en exclusiva als cinemes Verdi) abans que Netflix la tanqui a la seva graella de programació.
A Roma, Alfonso Cuarón torna al seu país per narrar una bella història d’aprenentatge de la vida. Rodada amb un meravellós blanc i negre, el film explica un any de la vida de Cleo, una criada d’origen mixteca que s’encarrega d’educar els fills d’una família benestant. Amb la càmera enganxada a aquesta jove, veurem els fets històrics del país durant els 70 combinats amb els avatars personals de diverses dones com Cleo o la seva senyora, unides per tràgiques circumstàncies de la vida. Cuarón, que s’ha encarregat d’agafar la càmera per filmar algunes escenes, explica una història autobiogràfica relacionada amb la seva mainadera que, a més, va ser l’actriu de les pel·lícules que feia d’adolescent. I, per aquest motiu, a ella està dedicat el film. La càmera de Cuarón recorre els escenaris de manera panoràmica, parant molta atenció a què tots els protagonistes estiguin en quadre en el moment corresponent, de manera que no es perdi cap gest, cap moment significatiu de la interpretació d’una pel·lícula que recorda el realisme del director filipí Lav Díaz barrejat amb un punt màgic de Federico Fellini.