Simpatia pel monstre

Jesús González Notario.  Crític i historiador de l'art
340

Sombras tenebrosas
(Dark Shadows, Tim Burton, 2012)

Sombras tenebrosas suposa el retorn, i en certa mesura, el retrobament de Tim Burton amb els seus seguidors després de la frustrant adaptació de l’Alícia Lewis Carroll en versió tridimensional. Burton és un director amb un bon repertori de films de culte, però no ens hem d’enganyar, fa una dècada que viu aposentat al Hollywood comercial entregant productes de qualitat desigual.

El visionat seu nou film, contra tot pronòstic, sorprèn per la seva capacitat inventiva. També perquè Sombras tenebrosas és un disbarat simpàtic que conté alguns elements interessants. El punt de partida és una sèrie desconeguda al nostre país i protagonitzada per un vampir enterrat al s. XIX i que torna a la vida a la dècada dels 60. Una situació completament inversemblant que, mentre a Entrevista con el vampiro era vista com un drama, a la cinta de Burton es converteix en un festival de gags que juguen amb l’anacronia entre el personatge i les situacions contemporànies (els hippies, Alice Cooper…). Un altre joc ben aprofitat pel guió és la convivència de personatges frikis varis (sinistres, emos…) al costat de fantasmes, vampirs i dones llops. Aquesta curiosa barreja que converteix el film en una molt lliure adaptació del Dràcula de Bram Stoker vista des de l’òptica de Tim Burton, és a dir, des de l’altre costat del mirall, allà on el monstre desperta simpatia.

Assistim a una nova col·laboració amb l’actor Johnny Depp, que ens torna a demostrar que la seva especialitat són els outsiders. Burton reprèn la col·laboració amb vells coneguts com Michelle Pfeiffer (la gatona de Batman) o Christopher Lee (Dr. Wonka a Charlie i la fàbrica de xocolata) o confirma Chloë Grace Moretz (La invención de Hugo) com una de les troballes de la temporada.

COMPARTIR