Tenen poder els Oscar?

Jesús Gonzàlez.  www.twitter.com/jesusgonnot
244
Una imatge de la pel·lícula ‘El Poder del Perro’

Amb 12 nominacions als premis Oscar en algunes de les més importants candidatures, El poder del perro es converteix en una de les cintes més importants de la temporada cinematogràfica. Precedida pel Lleó de plata a la millor directora de la Mostra de Venècia, el film va tenir una estrena restringida a poques sales de Barcelona perquè era un dels caramelets produïts per Netflix per a la seva plataforma online. Ningú es podria imagina que la pel·lícula de Jane Campion es col·locaria a la pool position de la cursa dels Oscar. I més per l’espinós tema que tracta al voltant de l’homofòbia interioritzada a l’oest americà (un tòpic que ja va donar els seus fruits a En terreno vedado, el 2005, amb la diferència que aquí no hi ha homosexuals atractius i simpàtics).

El poder del perro és un gran pel·lícula, molt important pels debats que suscita, però caldrà veure si pensen el mateix els membre de l’Acadèmia de Hollywood que, sovint, estan per missatges menys obtusos. I no ho té fàcil perquè ha de competir amb pesos pesants com Steven Spielberg i el seu esplèndid remake de West Side Story. Cal recordar, però, que Spielberg no té massa sort quan es posa melodramàtic, tret de quan parla de nazis. De totes maneres, i tenint el en compte el gran gruix de membres hispans a l’Acadèmia, les reivindicacions d’aquest remake no haurien de passar desapercebudes i podrien fer-se amb alguna de les preuades estatuetes.

Des de la independència mainstream trobem Paul Thomas Anderson i la seva Licoriza Pizza, una cinta entranyable de nostàlgia setantera que explica un primer amor. Al seu favor, també inflat per la publicitat, s’ha de dir que ha estat rodada en cel·luloide de 70mm i això la feia molt candidata a la millor fotografia, sobretot per la raresa tècnica en temps digitals, però a l’Acadèmia no li ha convençut no fos cas que tornem al passat.

Dune, que no dubtem que es farà a amb els guardons tècnics, és també una forta candidata. El nou remake dirigit per Dennis Villeneuve, que havia de fer-nos oblidar la meravella escapçada de David Lynch, ha convençut a fans i crítica.

La rara avis de les nominacions a millor film és la japonesa Drive my car. Es tracta d’un sensacional film japonès que podria repetir l’hite de Parásitos, la diferència és que el film de Ruysuke Hamaguchi és un drama de tres hores sobre un director teatral, cosa que el converteix en un film poc comercial pels estàndard en què ens estem movent.

Menció a part mereixen, fent el repàs de les restants nominades a millor film, cintes com les memòries de Kenneth Branagh filmades en blanc i negre a Belfast; la toveta Coda, sobre una família de sordmuts que es dediquen a la pesca (qui diu que no donarà una sorpresa al palmarès final?); o Don’t look up, una comèdia amb una crítica evident i fàcil de les xarxes socials.

Completen la llista El método Williams, una pel·lícula sobre les germanes tennistes Venus i Serena Williams que acaba donant més protagonisme al seu pare (interpretat per un Will Smith amb ganes de premis), o l’innecessari i estirat remake que Guillermo del Toro ha fet d’El callejón de las almas perdidas. 

COMPARTIR