To the wonder

Jesús González Notario.  Crític i historiador de l'art
368

“Si no vols caldo, dues tasses”, diu el sempre savi refranyer català. I és ben cert pel que fa a les dues darreres obres de Terrence Malick: El árbol de la vida i To the Wonder. El director americà ofereix novament la mateixa recepta: una trista història de desamor ambientada als suburbis aburgesats americans, ànimes en pena que busquen algun senyal de déu, projectes de matrimoni frustrats que naufraguen en la desídia i la incomunicació mentre entren en una espiral de recerca de “quelcom” més enllà de l’experiència quotidiana.

Si bé és cert que Malick és un director de culte amb cintes com Malas tierras, La delgada línea roja o El nuevo mundo; també ho és que les seves darreres produccions no deixen indiferent a ningú. El árbol de la vida va arribar amb la ridícula polèmica dels cinemes que tornaven els diners si l’espectador fugia de la sala durant la primera mitja hora. To the wonder arriba amb la pressió de conquerir novament els cors de molts fans. Però Malick torna a jugar les mateixes cartes: sota un vernís d’aparent misticisme ens ofereix una història buida (ens manca informació, per exemple, del seu protagonista masculí) i pretensiosa, a punt de caure en el ridícul (totes les escenes dansaires d’Olga Kurylenko), o amb moment sublims (l’enamorament de Rachel McAdams)

Malick és un mestre dirigint, es pot apreciar a cada pla a través dels enquadraments, dels moviments de càmera, la col·locació de la música, la creació de moments intensos. El problema és que To the wonder està recorreguda per una mena de misticisme d’enganxina que només salven certs monòlegs, en castellà en la versió original, recitats per Javier Bardem, que interpreta convincentment un dubitatiu capellà a la recerca de Déu.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí