Volíem polítics antipàtics

Ramon Reixach.  Historiador i economista
343

Aquesta crisi està provocada per haver assignat fins ara una quantitat excessiva de recursos (despesa privada familiar i pública) a finalitats que no augmentaven la productivitat futura del nostre país. A aquest imprudència es suma el fet que bona part d’aquesta despesa ha estat aconseguida (finançada) amb endeutament i no amb estalvi previ nacional.

La despesa sempre fa créixer la producció present, però només la que millora la productivitat fa augmentar la riquesa futura. Una gran època de disbauxa pot precedir la catàstrofe. I arribats on era previsible arribar, ara toca pagar, amb els ingressos actuals (privats familiars i públics), uns deutes contrets en el passat que no ens han fet augmentar la productivitat ni la capacitat de generar més riquesa en un futur que ja ha arribat i que és ara. Les generacions futures, que són ja les actuals, han de pagar els excessos improductius de les anteriors. I això val tant per les famílies com pels governs.

Imaginem dos municipis. Un es diu Vallcarca, on viuen uns pagesos antiquats que tenen una peculiar propensió a l’estalvi i a aplicar-lo a  introduir millores en les seves explotacions agràries tot i que això signifiqui sacrificar algunes reformes a la llar. Compren nous mecanismes de rec, una banyera nova per la comuna però, gent soferta, poden sobreviure sense jacuzzi. Castiguen els fills quan fan el burro a casa o a escola i voten un alcalde que en comptes de prometre l’oro i el moro dóna beques als estudiants que volen anar a escoles agràries. Fins i tot van diumenge a missa on un rector amb boina i sotana els recorda de no posar massa el cor en les riqueses d’aquest món.

A l’altre costat de la vall, hi ha Milanys de Verbena, on resideix una alegre pagesia que troba que la rusticitat és cosa del passat, que ja toca casa nova i cotxe millor, com a ciutat, i que això de posar un rec més eficient és cosa que porta massa maldecaps. Com que els estalvis no arriben, passen per la Caixa d’Estalvis local, la qual es diferencia de la de Vallcarca perquè dóna, amb il·lusió, finançament. Fins i tot l’alcalde, home del sí com els de la Caixa, s’ha decidit a fomentar el teatre tot l’any, de manera que si a Vallcarca els Pastorets els fan al Casal d’avis, a Milanys de Verbena n’hi ha un, com diuen en el dialecte local, de fet “exprés”. No cal dir que pagat amb diners demanats a la Caixa. I és que a Milanys tothom és molt simpàtic.

COMPARTIR