De vegades algú arriba a la consulta i diu: «No sé què em passa. No tinc cap problema greu, però no estic bé». Té feina, família, una vida més o menys estable i cap desgràcia important que justifiqui el seu malestar, però està cansat, irritable, desmotivat, dorm malament, té ansietat o diferents molèsties físiques.
Sovint es busca una causa concreta que expliqui per què se sent així. Però no sempre existeix o es coneix. De vegades no ha passat res especialment greu; simplement han anat passant massa coses petites durant massa temps: preocupacions, responsabilitats, dificultats econòmiques, una feina que ja no satisfà, una relació que s’ha refredat, dormir poc, anar sempre amb presses o continuar fent allò que ja no es voldria fer. Per separat poden semblar poca cosa, però el cos i la ment les van acumulant.
I arriba un moment en què alguna cosa comença a fallar. Pot aparèixer ansietat, insomni, irritabilitat, tristesa, falta d’il·lusió o aquella sensació indefinida de no estar bé. Altres vegades és el cos qui parla: tensió muscular, mal de cap, problemes digestius o cansament. Això no significa que qualsevol símptoma físic tingui un origen emocional —sempre cal descartar possibles causes mèdiques—, però el cos també participa del que vivim.
Intentar solucionar cada símptoma per separat pot ajudar, però si després es continua vivint de la mateixa manera, el malestar pot tornar. A vegades el problema no és que ens falti capacitat per suportar la vida que portem, sinó que portem massa temps suportant-la. Ens acostumem a funcionar, a complir i a continuar endavant. Però funcionar i estar bé no sempre són la mateixa cosa.
I aquí hi ha una possibilitat que sovint oblidem. Prendre consciència del que ens passa no serveix només per entendre-ho: pot ser el primer pas perquè alguna cosa comenci a canviar. El nostre organisme disposa de mecanismes de regulació i reparació que funcionen sense que els dirigim. Quan ens fem una ferida, podem netejar-la i protegir-la, però és el mateix organisme qui sap com cicatritzar-la.
Aquesta capacitat d’autoregulació és el que podríem anomenar el nostre «metge interior». No és cap poder misteriós ni significa que el cos pugui curar-ho tot. És una intel·ligència biològica que intenta adaptar-nos i recuperar l’equilibri, i encara desconeixem moltes coses sobre com la ment, les emocions i el cos interactuen en aquests processos.
L’efecte placebo ens en dona una pista: creure que estem rebent un tractament pot modificar el dolor, determinats símptomes i algunes respostes fisiològiques, fins i tot sense rebre el principi actiu esperat. No demostra que el pensament ho pugui curar tot, però sí una cosa important: allò que esperem, creiem o interpretem pot influir en el nostre organisme.
Passem, però, bona part de la vida mirant cap enfora: treballant, resolent problemes, complint obligacions i preocupant-nos pel que ha passat o pel que passarà. Podem saber moltes coses del món i molt poques del que està passant dins nostre.
Prendre consciència no farà desaparèixer automàticament els problemes, però ens pot ajudar a descobrir què ens pesa, què ens falta o què necessitem canviar. I quan comprenem millor què ens està passant, podem començar a actuar d’una altra manera i facilitar que els nostres propis mecanismes d’adaptació i regulació facin la seva part.
Potser, quan pensem «estic malament, però no em passa res», la realitat és una altra: sí que ens passen coses, però encara no les hem sabut veure, entendre o escoltar.
Prendre consciència no ho soluciona tot, però pot ser el moment en què alguna cosa comença a canviar. I cada dia, cada matí, és una oportunitat d’avançar.
