Sant Pere de Riu

Aquest mes ens desplacem cap a  l’Alt Maresme, on encara no hem fet cap sortida i ens fixem en conèixer  l’entorn de Pineda de Mar.

El primer que trobem és la Font del Ferro, hi baixa un bon doll d’aigua fresca i al costat hi ha un pont  que forma part d’un aqüeducte de l’època romana; i en la part superior hi podem veure una canaleta que es cobria amb rajoles, per on discorria l’aigua.

Sant Pere de Riu és l’ermita de color blanc  que moltes vegades hem vist des de l’autopista anant cap a Tordera i que ens queda a sobre d’un turó cobert pel bosc. El que mes ens sorprèn és que està molt ben conservada, doncs hi viu una persona a la rectoria, està habilitada com a casa de colònies i aquesta persona és qui té cura del manteniment i millora de l’espai.

L’església del Segle XI té una torre quadrada construïda posteriorment en el S. XVII, però el més curiós és que disposa d’un comunidor de l’època visigòtica; és una construcció quadrada  i petita com si fos una pèrgola. Els comunidors molt escassos a Catalunya servien als nostres avantpassats per a foragitar els mals que planaven sobre el poble com les tempestes, pestes, plagues, etc. En aquell temps no existia el satèl·lit  Meteosat  ni es llençaven coets de iodur de plata per a esvair tempestes; el que es feia eren ritus entre pagans, oracions i comunirs (conjurs, d’aquí ve el nom de l’estança), i com que eren fets per bruixots i pagans, havien de ser  en edificacions separades dels recintes sagrats.

Des d’aquesta església es divisa una fantàstica vista de la costa i en el petit cementiri de la part posterior hi descansen les despulles del modista Manuel Pertegaz.

De tornada visitem el Molí de Can Marquès, molt ben conservat; era un molí fariner que la funció principal era aprofitar l’aigua que baixava per la riera per a moldre el gra que es cultivava a la vall.

Molt a prop del Molí hi trobem un forn de calç restaurat; els forns de calç tenen una forma troncocònica, amb una base de uns 3 metres i 5 metres d’alçada. El calç s’utilitzava com a morter, per emblanquinar parets i per combatre plagues en l’agricultura. Aquests forns s’utilitzaven per anar coent i desfent la pedra calcària.

Accés en vehicle  des de Pineda de Mar, agafem la carretera d’Horsavinyà fins a passar per sota l’autopista C-32, ben a prop  hi trobem una placeta de sorra, amb canyes als vorals i aquí deixem el cotxe.

Comencem a caminar per la mateixa carretera d’Horsavinyà en direcció a la muntanya i a uns cent metres trobem una cruïlla i girem  a  MÀ DRETA,  es puja un camí asfaltat i molt costerut que ens indica que és el Sender PR-C 146.

Al cap d’uns cent metres surt un camí que baixa cap a l’esquerra, ens hem de desviar temporalment per anar a veure la Font de Ferro i el Pont que forma part de l’aqüeducte de Can Cuc. Podem omplir la cantimplora, doncs l’aigua és potable, fresca, bona i no trobarem una altra font en tot el recorregut.

Tornem  al camí que hem deixat, PR-C-146 i continuem pujant; uns tres-cents metres més amunt, hi ha un desviament a mà esquerra que ens portarà a Sant Pere de Riu; val la pena fer una parada i visitar l’església i el comunidor que molt amablement us ensenyarà la persona que està al càrrec de l’indret.

Seguim la pista principal fins on aquesta ja és de terra. Deixem la pista per L’ESQUERRA, travessant una cadena i seguim pujant, endinsant-nos en un revirat corriol carener que ens mena a una placeta que es La Feixa del Gram.

La travessem en direcció cap a l’esquerra i continuem pel nou camí, fins arribar a la cruïlla dels quatre camins. En aquest punt agafem la pista que ens queda més a la DRETA i que en un rètol posa:  VALLMANYA.

Anem pujant fins arribar a un punt en que el camí  s’enfila sobtadament i un senyal indica “Pas barrat”; aquí agafem la pista que baixa i ens duu a les parets enrunades de Can Bruguera pobre.

Anem baixant; NO agafar un camí ample que surt a l’esquerra.

Baixem més i ens trobem una obertura del paisatge amb un camí que surt a la dreta: NO l’agafem, però estem alerta perquè continuant baixant  uns cent metres i EN LA MEITAT D’UN REVOLT  A  LA DRETA, surt un petit corriol TAMBÉ A LA DRETA que s’enfila i és  el que hem d’agafar i seguir fins al final  (si heu arribat a una casa tocant el camí és que heu passat de llarg l’entrada del corriol).

Aquest tros de camí és molt bonic i passarem pel darrera del Puig de l’Abella; el corriol acaba en un camí ample l’heu de seguir a L’ESQUERRA i ja no deixar-lo; al cap d’una estona veureu que aquest camí us ha portat al camí que heu fet de pujada i us conduirà al cotxe.

Abans d’anar al cotxe, ja en el pla de la riera de Pineda, veureu que uns metres més amunt de la  cruïlla hi ha el Molí fariner de Can Marqués, i que val la pena fer-li un cop d’ull. I uns 30 metres mes amunt i a MÀ ESQUERRA surt un camí que porta al Forn de Calç i que des d’on esteu ja el veieu, però una visita a aquest indret i observar el procés de com els nostres avantpassats feien la calç també és molt interessant.