Sovint diem que som d’una determinada manera, però en realitat potser no és ben bé així. Pot ser que, per diverses raons, ens hàgim acostumat a actuar d’una certa forma i, com que les nostres accions acaben definint-nos, ens hem acabat creient —o ens han fet creure— que som com actuem.
Tenim la possibilitat de canviar, si ho volem, la manera d’actuar i apropar-nos a qui som realment o podríem ser. Ara bé, no és fàcil modificar costums, actituds o emocions que ens limiten, que ens fan mal o ens dificulten la vida, perquè sovint són respostes automatitzades, molt arrelades. A més, hi ha canvis que, tot i saber que ens serien beneficiosos, ens incomoden o ens fan por. I llavors, de forma conscient o inconscient, optem per quedar-nos dins la nostra zona de confort, evitant el malestar de mirar-nos de cara. És un mecanisme instintiu de protecció, conegut en psicologia com a resistència al canvi, i pot arribar a frenar avenços importants en un procés terapèutic.
Els motius que ens aferren a patrons de comportament disfuncionals són molt diversos. Sovint hi ha una por de fons: por de sentir emocions que sempre hem evitat, por de remoure ferides doloroses, por a la incertesa, a perdre el control, el rol que hem construït, o les gratificacions que reforcen les conductes que volem canviar. També pot haver-hi por al rebuig, a decebre, o a no estar a l’altura dels propis objectius terapèutics.
Davant d’això, és fàcil que s’instal·lin dinàmiques que alimenten aquesta resistència: es dilueix el compromís amb la teràpia, es deixen de fer les tasques, es defugen temes incòmodes, s’ajornen les sessions… i la persona pot acabar pensant que no té remei, que ja ho ha intentat, que no pot canviar, que la teràpia no serveix o que el professional no és l’adequat. De vegades, és cert que cal revisar l’enfocament terapèutic, però d’altres, el que hi ha al darrere és aquesta resistència que actua de fre.
Per fer un canvi real i profund cal identificar aquestes resistències, fer-les visibles i entendre-les. Només així podem reformular-les en positiu i afrontar-les amb coratge, esforç i perseverança. El camí pot ser lent, però cada pas compta, cada petita victòria acosta a la llibertat d’actuar i sentir d’acord amb qui som realment. I quan el camí és el correcte, encara que costi, ens porta a viure amb més autenticitat, serenor i confiança. A ser com realment som i volem ser.
